Però un cop més tot són imaginacions meves, tu no m'estimes i jo encara no he après a acceptar que he de viure sense tu.
Alice.
domingo, 16 de noviembre de 2014
Només una vegada més.
Ahir vam estar junts, cert. Però les nostres mirades gairebé no es van trobar. Les úniques vegades que ens vam mirar als ulls ho vaig sentir. Vaig sentir el teu amor, el record d'aquelles abraçades, d'aquells petons, de com els meus dits i els teus jugaven dins la teva butxaca. Ho vas sentir tu? Crec que sí. Sí, és clar que ho vas sentir! Per això t'amagues? Per això no em mires? Per què tens tanta por a estimar? T'estimo! I sé que tu també a mi. Llavors? Per què no ho intentem? Només una vegada més.
Però un cop més tot són imaginacions meves, tu no m'estimes i jo encara no he après a acceptar que he de viure sense tu.
Però un cop més tot són imaginacions meves, tu no m'estimes i jo encara no he après a acceptar que he de viure sense tu.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
M'ha agradat molt! No és maco, és trist. Tant trist com senzill... Però m'he identificat i m'ha arribat :)
ResponderEliminarEstic pendent de tu! Petons,
Núria
M'alegra que t'hagi agradat! Suposo que l'amor no és amor si no hi ha una mica de tristesa no? ;)
EliminarIntentaré portar el blog al dia i anar publicant una entrada per dia!
Moltes gràcies Núria! Una abraçada,
Alice.