sola

Mi hermana hoy me ha preguntado por qué vienen siempre los mismos amigos a casa y por qué antes no me traía a nadie.
"Nunca he tenido amigos" eso he tenido que contestar. Esa es la verdad. Si miro un par de años atrás no existen recuerdos, no existe nada. No tengo fotos para enseñar, no tengo anécdotas que contar, no tengo nada.
Todo el mundo lo ha pasado mejor o peor, ha tenido mejores o peores amigos. Yo simplemente no he tenido nada.

Losé, es el pasado. Pero sigue doliendo. El único recuerdo de esos años son los fines de semana llorando en mi habitación porque nadie reconocía mi existencia, porque no le importaba a nadie. Y aunque todo eso haya cambiado ahora, sigo teniendo miedo. Miedo a perderlo todo, miedo a volver a estar como antes, miedo a volver a estar sola, completamente SOLA.

Alice.

Avui toca somniar amb tu.

Avui tocar somniar amb tu. Avui toca somniar que encara estic allà, al teu costat, abraçada a tu. Els teus braços m'envolten dolçament, em protegeixen i em donen escalfor. Em deixo portar per el ritme de la teva respiració i el bateg del teu cor que, com si fossin una de les cançons que em cantava la mare abans d'anar a dormir, em van tranquilitzant fins quedar-me adormida al teu costat.

Avui toca somniar tranquila. Avui toca somniar que puc córrer i córrer sense parar. Avui toca somniar que sóc lliure. Avui toca somniar amb tu.

Però, un cop més, tot és només això, un somni.

Alice.

"Es imposible"

"Es imposible", "Abre los ojos, acéptalo, no puede ser", "Solo vas a hacerte daño", "Es inútil intentarlo", "Él no puede fijarse en ti", "No le gustas", "Nunca va a ser tuyo", "Por más que quieras, no puedes", "No puedes conseguirlo", "Deja de intentarlo, no sirve de nada". 

¿Cuántas veces nos han dicho estas palabras? ¿Cuántas veces hemos tenido que aguantar que nos destrozaran los sueños con unas simples palabras? "Es imposible". Y? Ahí se acaba? 

Hace unos meses yo misma habría dicho que sí, que ahí se acaba. Que hay cosas que son y serán imposibles, por más daño que eso haga. 

Sí, he dicho hace unos meses. Ahora todo es diferente. Ahora mi imposible, aquél deseo del que todo el mundo se reía, aquél sueño por el que nadie apostaba, mi imposible, ahora se ha hecho realidad. 

Es verdad, los imposibles existen, pero solo en nuestras mentes. Somos nosotros mismos los que nos los creamos. Por eso hoy te pido que no te rindas, que sigas adelante. Que luches sin tener en cuenta lo que los demás piense. Los imposibles pueden convertirse en posibles cuando menos te lo esperes. 

Alice.

UN SUAVE SUSURRO

Un sueño, de esos calificados como imposibles, se hizo realidad aquel día. Mientras sus brazos me protegian y notaba su respiración en mi cuello, un suave susurro se escapó de entre sus labios: "A partir de hoy ya puedes contar".

Alice.

Un beso tuyo.

Un beso de despedida, un beso suave, dulce. Un beso de esos que dejarían a cualquiera con ganas de más. Un beso que te hace creer en la magia. Un beso que te demuestra que los sueños pueden hacerse realidad. Un beso que nunca podré olvidar.
En definitiva, un beso tuyo.

Alice.

-Te quiero.

-Y yo.

I tot es resumeix en aquestes quatre paraules. 

Alice.

¿Acaso esto és sólo un juego para él?

¿Sentirá él lo mismo? ¿Acaso esto és sólo un juego para él?

No puedo evitar sentir que me quieres cuando nuestras miradas se cruzan. Pero tu actitud... No lo sé. Has hecho del amor un juego. Dar envidia a los demás te parece divertido, decir que tienes novia te parece divertido, jugar a enamorados te parece divertido. Pero, ¿que pasa conmigo? Sabes que yo no estoy jugando. ¿Sentiras tu lo mismo o todo esto es solo un juego para ti?

Alice.

La teva mirada em porta massa records.

Sé que et sents estrany quan estem junts. Les coses han canviat, han canviat massa. Es suposa que som amics, però no puc evitar trobar-te a faltar. Trobo a faltar les teves abraçades, els teus petons, que em diguis que m'estimes i que em deixis perdre'm en els teus ulls. Probablement no ho entenguis, però em fa molt de mal estar amb tu i sentir que estàs tan distant, que només sóc una amiga més. I aquells somnis? I aquelles paraules que em deies abans d'anar a dormir? Tot s'ha esfumat. Tu ets feliç així però jo segueixo sense poder mirar-te als ulls. La teva mirada em porta massa records.

Alice.

Aquelles tardes.

Aquelles tardes de diumenge, els dos asseguts davant l'ordinador, comentant les histories de les quals voldríem ser els protagonistes. Aquelles tardes en les que tota la distància s'esfuma i per un instant vivim la nostra historia d'amor. Aquelles tardes en les som capaços de dir tot allò que sentim. Aquelles tardes en que tot sembla possible. Aquelles tardes en que deixem de banda el món que ens envolta i ens endinsem en el nostre propi món. Aquelles tardes que quedaran gravades per sempre en la nostra memòria. Aquelles tardes que eren nostres.

Alice.

"Mi pequeña via de escape"

No crec que mai arribi el dia que deixi que llegeixis les paraules que he escrit en aquest petit blog. Masses sentiments s'amaguen entre aquestes línies, masses coses que probablement tu no entendries.

M'agradaria explicar-te la necessitat de fer aquest blog, la necessitat de deixar anar tot el que amb tu em guardo. Si vols que somrigui mentre estic al teu costat, he de deixar anar abans totes les llàgrimes, i d'això n'està ple aquesta pàgina, de llàgrimes.

Es podria dir que aquesta és"mi pequeña via de escape", un lloc on puc ser senzillament jo: Una noia que no és ho suficientment ordinària per encaixar, ni ho suficientment especial per destacar.

Alice.

Gairebé.

-"Tengo la perfección con el defecto de que no soy compatible con ella".

Com és que dues persones tan iguals no poden estar juntes? Ell és perfecte per mi, jo sóc gairebé perfecta per ell. Gairebé. 

Alice.

Aquell petó.

Aquell petó. El primer petó. Com podria oblidar-ho? Tants cop havia somniat amb aquell moment. Però res, la realitat va superar tots els somnis.

Saps? En aquell moment em vas fer lliure. Vaig poder tocar el cel i pujar més enllà dels núvols, allà on s'amaguen els Déus. Va ser un instant, però el millor instant de la meva vida.

Ara trobo a faltar els teus petons, les teves abraçades. Però sobretot trobo a faltar perdre'm en els teus ulls. Tant difícil seria tornar-ho a intentar? M'agradaria tant saber què sents, què vas sentir aquell dia, amb aquell petó. No sé si et va agradar, però sé que mai el podràs oblidar.

Alice.

Lluny de tu

Vaig deixar-ho tot per tu. Per poder tenir una oportunitat amb tu. Jo sabia que no podies, que era massa arriscat intentar-ho. Que no acabaria bé. Però tot i això vaig llençar-me als teus braços sense pensar-m'ho. Sabia que la meva felicitat estava al teu costat.

I ara, tot s'ha acabat. El meu petit conte de fades no va durar ni una setmana. I ara què? Estic sola, vaig enterrar tot el que era, vaig desfer-me de tot en el que creia, només per estar amb tu. I ara marxes i em deixes aquí, lluny de tot, lluny de tu.

Alice.

Només una vegada més.

Ahir vam estar junts, cert. Però les nostres mirades gairebé no es van trobar. Les úniques vegades que ens vam mirar als ulls ho vaig sentir. Vaig sentir el teu amor, el record d'aquelles abraçades, d'aquells petons, de com els meus dits i els teus jugaven dins la teva butxaca. Ho vas sentir tu? Crec que sí. Sí, és clar que ho vas sentir! Per això t'amagues? Per això no em mires? Per què tens tanta por a estimar? T'estimo! I sé que tu també a mi. Llavors? Per què no ho intentem? Només una vegada més.

Però un cop més tot són imaginacions meves, tu no m'estimes i jo encara no he après a acceptar que he de viure sense tu.

Alice.